El dissenyador Vicente Blasco va vindre dijous passat 5 de març a l’EASDAlcoi per a oferir una conferència als alumnes de Producte i Interiors. Vam aprofitar per a preguntar-li sobre els principals reptes del disseny en el sector industrial i de producte, des de la seua perspectiva de professional amb més 30 anys de trajectòria.
– Per a la gent que no haja assistit a la teua conferència, com els explicaries què és la cultura del projecte dins del disseny de producte?
Com deia Ítalo Calvino, la cultura és això que sabem una vegada que hem oblidat el que hem aprés. Amb projectar passa una cosa semblant, no et poden ensenyar a projectar sinó que has d’aprendre de manera experiencial. És com viatjar, sempre compare el procés creatiu amb uneix expedició a través del món de les idees. Tu vas en eixa expedició amb un objectiu que t’has marcat inicialment però després pot ser que aconseguisques altres coses. Amb el projecte intentem encarnar una idea i convertir-la en realitat física, a favor de nosaltres mateixos i els altres. Aquest és l’origen del disseny com a disciplina, el fet de posar una cosa al servei dels altres. És a més una disciplina molt projectual amb una finalitat de fabricació i construcció.
És important també diferenciar entre què és un objecte i un producte. Un producte és en si mateix un objecte però compleix tres característiques principals: és desitjable, és factible i és econòmicament rendible.
– Com diries que ha evolucionat el disseny de producte en aquests 30 anys que portes dedicant-te a ell?
Ha canviat completament. Començant pels objectes que desenvolupem. Hi ha moltíssims objectes de disseny que ja no són tan materials i físics sinó que la seua relació amb les persones ha guanyat molt més pes. S’ha convertit en una cosa molt més social. L’essència dels objectes és interposar-los entre les incomoditats de la naturalesa i nosaltres mateixos. La naturalesa ara és una mare exhausta que hem de cuidar nosaltres. Aleshores hem de crear objectes que afavorisquen les nostres evolucions personals i també les nostres relacions amb el medi buscant solucions col·lectives i universals.
– Quin paper juguen les Escoles de Disseny en aquest context?
Ens falta crear un imaginari positiu al qual ens puguem referir. Projectar al final és referir-nos a un objectiu que ens hem imaginat com a millor del que tenim i li assignem mitjans i recursos per a poder aconseguir-ho. Planifiquem des de la situació actual fins a la futura millorada, una espècie d’utopia. Ara el que més abunda és la distopia. Tots pensem que viurem pitjor per l’atac tan feroç que li hem fet a la naturalesa i la seua rebel·lió contra nosaltres. Eixe imaginari col·lectiu positiu que no hem sigut capaços de generar és el que els joves crec han de buscar i en aquest sentit, les Escoles de Disseny juguen un paper crucial.
– Aleshores els estudiants o els recentment graduats es troben en ple canvi de paradigma?
Absolutament. No sols els estudiants, tots. Tots hem de fer aquesta reflexió. De fet, un estudiant no hauria de conformar-se amb el que se li ensenyen a l’Escola, hauria d’intentar comprendre la realitat i aquest nou paradigma. Determinar-lo i imaginar una cosa diferent del que fins ara s’ha fet, no com una cosa distòpica, sinó com una cosa positiva i utòpica.
